QUINES POSSIBILITATS I LIMITACIONS OFEREIX EL SOFTWARE EDUCATIU?

Tanquem els ulls per un moment i imaginem l’actual societat de la informació amb els materials didàctics multimèdia o software educatiu dels que disposem. El fet de fer-ho ens fa ser conscient de que les generacions actuals inclouen la web 2.0 en totes les seves dimensions amb aquests mecanismes, veient-se ampliat part del seu PLE. Molts dels materials accessibles pels infants tenen una gran quantitat de possibilitats i de limitacions.

En primera instància, cal plantejar-se què entenem per un  software educatiu? Aquesta qüestió és subjectiva. Amb la intenció de respondre a aquesta demanda he optat per tractar d’explicar-la al final.

Per aquest motiu, vull tenir com a punt de partida la conferencia de Eva Castelló  (creadora del joc “PIPO”). Atenint a aquesta conferència vaig aprendre que la realització d’un software és un procés que comporta una gran quantitat d’esforç, de temps, de reflexió i decisions. Atenint a aquesta nova realitat (i no summament actual), i des del punt de vista de les limitacions podria afirma que l’abundància d’informació és també aplicable en el sentit del software educatiu. Per exemple si cerquem en Internet “Juego educativo infantil” el nombre de resultats que obtenim són immensos “384.000 resultats”. El que em deixa realment preocupada és que les dades que confirmen (segons un estudi aparegut en la lectura de Santos Urbina  és que els programes educatius orientats realment a infants són únicament un 25%. Aquesta situació em condueix a pensar que els continguts multimèdia que els infants (i els adults) tenen a l’abast són edutainment. Prenent en consideració aquest article, estic d’acord que ambdós parts es troben desequilibrades. És més important la qualitat i no la  quantitat. Per tal de poder portar a la pràctica, caldria prendre atenir als destinataris, a la finalitat i al contingut que volem publicar (Urbina,2000) Tret que ho havia escoltat durant la conferència, però que malauradament, no s’acaba de complir. El següent vídeo mostra un exemple del edutainment: realitat augmentada.

Davant d’aquesta qüestió, he pogut evidenciar que molts dels softwares “educatius” haurien de partir de la motivació. Quina cabuda hi té?Aquests materials estan adequats per a nens o únicament per adults? És important partir de les  necessitats i curiositats dels petits, amb proves senzilles, lògiques, i estructurades de menor a major dificultat, és a dir tenint una complexitat cognitiva de les tasques de manera equitativa (Urbina,2000). Aquest fet em fa recordar que el dimecres passat junt amb unes companyes varem poder-ne analitzar un, ens adonarem que contenien un excés d’activitats i de desigual complexitat, imagineu-vos fer-ho  un infant. 

Una segona limitació és el tractament dels errors. En moltes ocasions, el fet d’equivocar-se pot suposar sentiments negatius pels infants. El mode en que alguns dels software especifiquen la resposta incorrecta o permetre una reiteració d’intents fins aconseguir el resultat esperat trobo que no els beneficia. Partint d’aquí, dir que realment seleccionar els continguts que siguin didàctics pels alumnes/nens davant d’aquest panorama implica posa en marxa moltes habilitats per part de l’adult: detectar, analitzar, contrastar i executar. D’aquí radica la importància que determinats continguts multimèdia siguin avaluats i es prengui en consideració al públic a qui va dirigit. Fa recordar-me el que Montessori deixa evident “Els infants són com esponges”, absorbeixen tot el que se lis presenta, tant el positiu com el negatiu. Òbviament es veu afectat també pel  temps  i la velocitat de resposta. Amb quina justificació ho fèiem? 

Per què no volem un món sense controls ni presses?

 https://www.flickr.com/photos/giando/539618607/

En el sentit contrari de les limitacions, trobem les possibilitats dels sistemes  a nivell instrumental, didàctic i de contingut.

Pel que refereix a nivell instrumental (després de visualitzar diversos continguts multimèdia) he conclòs que els botons són bastant cridaners, de gran tamany, i en ocasions, es combinen la sonoritat amb el llenguatge verbal, característiques explicades per Valverde. (ENLLAÇ) i que es complementa amb “Cuando se tiene en cuenta los eventos sonoros en esta perspectiva, desde del diseño hasta la producción y edición final del material, independientemente de la finalidad, el producto tendrá mayor valoración y al mismo tiempo, tornase más atractivo y motivador, que puede ser determinante para el suceso del mismo”(Jackson Colares de Silva). Des de la meva perspectiva, el fet que s’inclogui la veu a l’hora del joc fa que s’activin els processos psicològics bàsics de l’atenció o la memòria. Prenent en consideració que  la lectoescriptura pot suposar en molts de nens, una passa més endavant en l’aprenentatge. D’aquest mode, s’estarien potenciant les multialfabetitzacions (destacant-s’hi l’instrumental) al mateix que s’està interconnectat.

L’ús instrumental d’un multimèdia té una relació íntima amb el seu contingut i comprensió crítica. Amb això, vull dir que a la xarxa els nens troben una gran quantitat d’informació com pugin ser els hipertexts o els hipermèdia (haig de dir que no n'era conscient que els emprava fins després de llegir les lectures d'aquest tema). Recordo un dia que em trobava amb una cosina petita, ella va portar l’Ipad, i va ensenyar-me el funcionament d’un joc. Em va sorprendre la facilitat per accedir, avançar i saber que necessitava per continuar: clicant en els enllaços i imatges, reconeixent l’itinerari que devia emprar per continuar. Sense cap mena de dubte, estava fent ús d’un multimèdia interactiu (Valverde,J).

Esquema realitzat conjuntament. conceptes bàsics del multimèdia

Estem parlant del nivell educatiu que pot reportar un bon software. En primer lloc, tenint en consideració a Area (2002), ens afirma que a través d’aquests, els alumnes poden col·laborar amb i d’altres infants: coneixent les seves possibilitats (teoria constructivista de Piaget); al mateix temps que es troben en xarxa coneixent les diferents procediments: l’hipermèdia o hipertext: Integració curricular, necessitats dels infants d’expressar-se i ser autònoms. D’aquest mode es podrà aconseguir que el que aprenguin sigui significatiu, partint de l’ajuda de l’adult, fent ús de la Zona de Desenvolupament Proper (ZDP, Vigotsky) Ho recordeu? Permet retornar a nivells anteriors, havent-hi un feedback en la informació.

Així també, els softwares disposen d’una gran varietat de recursos com vídeos, imatges o sons en un mateix contingut, no veient-se limitat per l’accés: ara molts de centres disposen de pissarres digitals o altres tipus de materials. 

En aquest moment, em ve al cap els mètodes d’avaluació i els tractaments dels errors: també l’he incorporat com a possibilitat ja que són materials que ajuden als infants a evolucionar intrínsecament: permetent l’autocontrol i l’autoavaluació. En el sens que un programa educatiu, indueixi a la reflexió, a evolucionar. I si a més, el programa crida l’atenció, resulta senzill d’emprar, orienta cap a la resposta, és educatiu, està adaptat a l’edat i té en consideració les capacitats autònomes, reflexives de l’infant podríem arribar a parlar d’un bon software. 

Esquema realitzat conjuntament: consideracions de Software segons Urbina.

 Com a resum, podria considerar-ne un software educatiu aquell que parteix de les necessitats, motivacions, l’edat dels infants cap a una finalitat d’aprendre durant la seva execució. 

Esquema propi del concepte software educatiu

En conclusió, els softwares educatius són una eina que emprada de manera eficient ens ajuda a créixer i a evolucionar com a persones. Per lo que sempre li posaré la mirada com a futura docent i pensant amb i pels infants. 

Fins la propera entrada. 

 Alicia

ENTORNS PERSONALS D'APRENENTATGE: EL PLE

La realitat que ens envolta com a éssers humans és clarament diferent de la que vivien,  per exemple, els nostres pares. Actualment, i tenint com a punt de partida aquesta  premissa, els contextos i les relacions que s’estableixen amb l’entorn vénen lligades al món presencial i al gran poder que tenen en les persones, les noves tecnologies (relacionada amb l’entrada anterior, les web 2.0): afectant la nostra vida i l’entorn personal més immediat. Aquesta situació provoca que configurem el  propi PLE O “PERSONAL LEARNING ENVIORMENT”.

Esquema realitzat a primer a classe entre totes les companyes.

Per començar  a reflexionar sobre el PLE, m’agradaria contextualitzar-ho fent una mirada enrere. El per què d’això? Doncs, perquè va ser a primer de carrera, quan vaig entendre el que suposava per una persona el seu PLE, i com ens feia evolucionar com a persones crítiques en el món de la societat de la informació. Retrocedim al passat? 

El PLE l’entenc com un entorn de desenvolupament de les persones que condueix al seu aprenentatge autònom en situacions de la vida real al llarg de la nostra vida (de manera presencial o virtual= tecnològica) a través d’eines o mecanismes de lectura, de codificació d’informació o a través de la reflexió de la realitat viscuda (informació complementada gràcies a la lectura de Castañeda i Adell, 2013.

Per tant queda evident, que el meu  PLE des de que anava a l’escola fins a l’actualitat ha variat. El fet que el PLE es vagi  construint de manera progressiva, em fa adonar-me d’això. Ja que aquest es basaria principalment, en els agents socialitzadors (la família, l’escola, els amics), i pels llibres de consulta i mitjans de comunicació en paper. Aquests quatre contextos continuen sent-hi presents en l’actualitat, malgrat que amb el que hi trobo una vertadera evolució és amb el món virtual, el qual em centraré en aquesta entrada. Per tal d'exemplificar-he fet un esquema. 

 

Davant d’aquesta presentació, moltes qüestions esperen en el meu cap ser resoltes, i que millor que aquest moment per a fer-ho: Com ha evolucionat el meu PLE? Què m’ha ajudat a ampliar-ho? Com ha canviat la meva manera d’aprendre com a persona del segle XXI?De quina manera he millorat l’aprenentatge amb l’ús de les eines? Quines estratègies de reflexió he desenvolupat a partir de les eines?

 

Realitzat amb Gliffy

En l’evolució del meu PLE em crida l’atenció com hi predominen les eines de relació i de creació/reflexió de bloc (dos de les tres habilitats que defineixen Castañeda i Adell, 2013). Considero que és d’aquest mode, degut a que en el dia a dia quotidià, empro amb bastant freqüència les xarxes socials i eines pel bloc, com Photopeach o Scribd (evidència 1 i 2). Haig de dir que en les dos eines anteriorment mencionades, tractava de fer conscient el que la meva ment pensava en aquell moment. Ha estat gràcies a la presentació d’aquestes eines per part dels docents universitaris (com els exemples anteriors) que he evolucionat bon part del meu PLE virtual. Del que estic segura és que moltes de les eines les empraré com  a futura docent.

Un altra canvi personal és relacionat amb l’accés a la informació (la tercera de les habilitats), ja que és també molt present en el meu PLE. La meva curiositat, i l’entusiasme per indagar, em fa voler estar informada. Ocasions que a vegades, desemboca amb la recerca d’una pàgina o article de gran interès per a mi, on el comparteixo a les xarxes socials. D’aquesta manera, podria concloure que la relació, la creació i la lectura van íntimament lligades per la seva finalitat didàctica i reflexiva. He trobat un vídeo molt enriquidor, on Adell i Castañeda ens expliquen el PLE i els E-portafolis des del punt de vista universitari.

De tot el PLE, m’agradaria fer especial menció a dos programes nous per a mi i són GLIFFY i BUBBL.US. Ambdós m’han sorprès, degut a que la seva utilització és senzilla i tenen una mateixa finalitat: fer esquemes (com el del PLE, amb el primer). La primera vegada que els vaig obrir, no sabia que esperava d’ells, mentre em deia, “Investiga, prova i busca no tens res a perdre”.

 

Provar hauria de ser com l'aigua quan es mou, no es cansa mai.

Prenent com  a consideració els paràgrafs anteriors escrits, he arribat a la conclusió que atenint als components que Adell i Castañeda ens acaben d’exposar (llegir, reflexionar i compartir), en la part on m’he trobat que més he avançat ha estat en la creació i utilització de les eines. Com la utilització de mecanismes de manera constructiva.  Estant completament d’acord, amb que per fer-ho cal tenir actitud i valors (Adell i Castañeda, 2013) cap al que fem. Un clar exemple, el BLOC. Tots aquests canvis han generat un canvi positiu en mi.

He trobat evident que aquests valors i actituds són clau per a les persones, així com a nivell educatiu. Gràcies a la realització del PLE he reflexionat sobre la metacognició de la tecnologia, resolent dilemes que em plantejava, compartint la meva experiència amb els “altres” (Cobo, C) i tractant de que “les tecnologies deixin de tenir un paper merament instrumental dins de l’educació” (Castañeda i Adell, 2013).

Com a mode de conclusió, no és gens fàcil admetre que considero que disposo de mecanismes per a les noves eines que es van creant, però que ... "La simplicidad de las cosas no depende de ellas, sino de la complicación de las personas.(Jorge Luis Oviedo)". Aquesta frase em dóna molt que pensar: Realment som nosaltres els complicats en quant a aprenentatge es refereix? Qui decideix la complexitat o la senzillesa del nostre entorn d’aprenentatge? El que tinc clar és que sí he arribat fins aquí, la senzillesa, tot és possible. Tota aquesta sèrie de preguntes, m’han conduït a veure que possiblement, i darrere de tot s’està començant a canviar la manera d’aprendre de les persones del segle XXI.

Alicia